Tren de levitació

Resistència nul.la

L'aparició de la superconductivita és deguda a la capacitat del material de crear supercorrents. Aquests són corrents d'electrons que no dissipen energia, de manera que es poden mantenir eternament sense perdre energia per generació de calor (efecte Joule). Els corrents creen un intens camp magnètic necessari per a sustentar l'efecte Meissner. Aquests mateixos corrents permeten transmetre energia sense cap despesa energètica, l'efecte més espectacular d'aquest tipus de materials. Degut al fet que la quantitat d'electrons superconductors és finita, la quantitat de corrent que pot suportar el material és limitada. Per tant, existeix un corrent crític a partir del qual el material deixa de ser superconductor i comença a dissipar energia.

Teoria de la superconductivitat

Des del descobriment de la superconductivitat s'han dedicat molts esforços a determinar el mecanisme físic que la provoca. Durant la dècada de 1950 s'arribà a una comprensió sòlida de la superconductivitat convencional, mitjançant dues teories importants: la teoria de Ginzburg-Landau (1950), de caràcter fenomenològic, i la teoria BCS (1957), que descriu el procés bàsic de formació dels parells de Cooper i l'aparició de la superconductivitat.

Després del descobriment el 1987 dels superconductors d'alta temperatura s'intentà generalitzar la teoria BCS per incloure el nou fenomen, però de moment tots els intents han estat infructuosos i és possible que hi entri en joc algun altre mecanisme no considerat.

historia i evolució de la superconductivitat

Que son els superconductors?

La superconductivitat és la capacitat que posseeixen certs materials per conduir el corrent elèctric amb resistència nul·la en determinades condicions.La superconductivitat es dóna per sota d'una determinada temperatura. Aquesta propietat va ser descoberta en 1911 pel físic holandès Heike Kamerlingh Onnes, quan va observar que la resistència elèctrica del mercuri desapareixia quan el refredava a 4 K (-269 °C).
El fenomen es produeix en diversos materials: des d'elements simples, com l'estany i l'alumini, a semiconductors molt dopats i determinats compostos ceràmics que contenen plans d'àtoms de coure i oxigen. No es produeix en metalls com l'or o la plata ni en la majoria de metalls ferromagnètics.